Nous models de relacions laborals de la burgesia, recomposició de classe i acció sindical

Escrit per  Publicat a Treball

El període juny de 2010-agost de 2013 suposa sens dubte una nova realitat per a les relacions laborals que es deriven de la legislació de l’Estat espanyol. Llei 35/2010, Reial decret 7/2011, Llei 3/2012, Reial decret 11/2013, no són mers canvis legislatius sobre els Drets Laborals sinó que constitueixen un canvi absolut de paradigma i la imposició del model neoliberal. Això tindrà, de fet ja té, un efecte radical sobre les condicions materials de la classe treballadora i fins i tot sobre la seva pròpia estratificació, així com sobre les organitzacions obreres i l’acció sindical.

En parlar de la significació del canvi normatiu introduït al llarg dels últims tres anys, hem de recordar que les últimes tres dècades ja havien consolidat una realitat sociolaboral diferent a l’existent amb l’aprovació en 1980 de l’Estatut dels Treballadors. El mateix va ser la màxima expressió de la correlació de forces de l’etapa anterior i l’inici de les dinàmiques que descobriríem amb posterioritat: conquesta de drets derivats de l’etapa més àlgida de la lluita de classes en l’Estat espanyol i renúncies justificades a través de la Pau i el Diàleg social. Hauríem de recordar que, amb independència de la situació de crisis econòmiques de mitjans i finals dels 70, la normativa laboral més avançada que s’ha conegut en l’Estat espanyol es correspon amb els anys 1976 i 1977, reflex directe del major moment d’expressió de vagues i mobilitzacions.
El període 1980-2010, des del punt de vista dels drets laborals, ha suposat: augment de contractació temporal, legalització de les E.T.T.’s i no limitació de la subcontractació, facilitació de l’acomiadament i reducció de les indemnitzacions, ampliació dels supòsits en els quals es podien modificar les condicions de treball, desregularització salarial en la negociació col·lectiva, desenvolupament i permissivitat davant treball exclòs de laboralitat. La imposició durant aquells trenta anys va ser de la mà de pràctiques de concertació social de les direccions dels sindicats majoritaris. Això no significava sempre l’acceptació de les mesures però sí la negativa a dur a terme processos de mobilització sostinguda que podessin trencar amb la pau social.

Si bé les organitzacions sindicals majoritàries tenen la primera i gran responsabilitat sobre la constant pèrdua de drets, no podem quedar-nos en una anàlisi tan determinista i simplista del procés. La gran derrota de la classe obrera ha estat de caràcter ideològic i organitzatiu. Paulatinament i fruit de les desil·lusions que provocaven les organitzacions d’esquerres, les mateixes es buidaven de treballadors i treballadores, fet que provocava i/o permetia, al seu torn, nous girs a la dreta. D’igual forma, la millora de les condicions socials de tota una generació i el creixement econòmic de bona part dels anys 80, 90 i primers anys del mil·lenni van crear una visió possibilista del capitalisme entre la majoria de la classe treballadora.

Quan la burgesia aposta per acabar amb els Drets Laborals conquerits fonamentalment en les lluites obreres del tardofranquisme, tan sols procedeix aplicar la Doctrina del Xoc a les Relacions Laborals: “la manera de sortir de la crisi és reduint drets”. Ha estat possible dur-ho a terme per una combinació entre la debilitat política de la classe treballadora i el conegut posicionament de les organitzacions sindicals majoritàries. Que els representants del PP manifestessin que entenien que els sindicats majoritaris convoquessin una vaga general ens indica que la necessitat era una altra: trencar amb la pau social en centres de treball, convenis col·lectius i relacions institucionals. Lluny d’això, les convocatòries de Vaga General van tenir com a objectiu recuperar el diàleg social i legitimar-se com a interlocutors vàlids.

S’imposa així el model neoliberal per a les relacions laborals: el treball és una mercaderia més i com tal s’ha de comprar, modificar i vendre amb total facilitat i baix o inexistent cost. Si traslladem aquesta idea a la regulació laboral veiem que les recents contrarreformes laborals han actuat sobre les institucions bàsiques del Dret del Treball: negociació col·lectiva, contractació, condicions de treball i acomiadament. Així, tant de manera individual com des d’una perspectiva col·lectiva, les organitzacions sindicals i la classe treballadora en el seu conjunt s’afebleixen.

L’objectiu de la burgesia a curt termini és el mantenir el nivell de beneficis a través de l’increment de l’explotació de la classe treballadora, amb un sistema en crisi de creixement i per tant, de consum i de compra, incrementar la plusvàlua és l’única manera de minorar pèrdues o mantenir beneficis: que la crisi la paguin les treballadores i els treballadors. També es busca poder augmentar les exportacions per una reducció de costos sobre la base de la mà d’obra, però això no té importància des del punt de vista quantitatiu. La inserció de l’economia peninsular al mercat europeu va provocar que no hi hagués una capacitat real de competir més enllà d’invertir en tecnologia però no per la reducció de costos de mà d’obra. A mitjà termini l’objectiu és també afeblir els drets col·lectius i l’acció sindical.

Efectes sobre la classe treballadora: cruiximent generacional i atomització. Augment del conflicte laboral.

Segurament a partir de l’any 2015 es produirà una recuperació del PIB i de l’ocupació que serà vist com una sortida de la crisi. No obstant això, difícilment s’arribarà als nivells de desocupació existents abans del 2008. La nova societat que es configurarà combinarà una desocupació al voltant del 10% amb un augment de la rotació en l’ocupació, baixos salaris i contractació a temps parcial.

El primer efecte salvatge de les contrarreformes és eliminar tota una realitat de condicions laborals dignes. El facilitar l’acomiadament ha provocat l’expulsió del món del treball dels sectors més pauperitzats i la sortida del mateix d’un bon nombre de treballadors i treballadores que encara ostentaven realitats laborals no precàries. Les seves condicions de treball no seran recuperades en un futur immediat; al contrari: seran substituïdes per ocupació barata i temporalitat. Així, s’ha accelerat el procés de substitució generacional que s’havia iniciat en els primers anys noranta a través d’un procediment molt simple: acomiadaments col·lectius en sectors de dignes condicions laborals i incorporació massiva de joventut al món del treball en condicions precàries.

La nova realitat de facilitació de l’acomiadament i reducció dels seus costos construeix un formal contracte indefinit fins al moment en el qual l’empresa decideix que s’extingeix. Això infringirà encara més l’estabilitat laboral, provocant major temporalitat i rotació en l’ocupació, ja no com una realitat d’ocupació temporal en ocupació temporal sinó d’etapes de treball a etapes sense treball.

Les contrarreformes laborals tindran efecte també sobre el salari directe (les retribucions que abonen les empreses com a contraprestació directa del treball), l’indirecte (els serveis públics) i el diferit (el FOGASA i les pensions). No podem tractar els greus efectes que sobre aquests dos últims té i tindran els canvis normatius per escapar-se de l’objecte del present, però sí que podem centrar-nos sobre el salari directe. El mateix sofrirà una caiguda en picat a través de les noves regulacions del contracte d’aprenentatge i la modificació de condicions de treball però sobretot de la negociació col·lectiva.

Aquesta última qüestió, la negociació col·lectiva, tindrà una afectació directa sobre els salaris en una permanent caiguda. Però també afectarà als sindicats. La regulació inclosa en l’Estatut dels Treballadors de 1980 -fase final de la Transició- va sostreure la centralitat del procés de negociació de l’àmbit de l’empresa i la va situar en el marc més general del sector, sense pretendre generar superiors drets ni reforçar visions de classe. L’objecte era fer desaparèixer el que en aquell moment era una realitat de fortalesa laboral en l’àmbit d’empresa i que responia a dinàmiques de participació de la classe treballadora mitjançant assemblees, emfatitzant una altra realitat on el protagonisme es trasllada a una representació sindical separada del dia a dia dels centres de treball. En el 2013, en una inversió del trànsit previ, es pretén desplaçar la negociació a l’empresa, on ja no existeixen de manera generalitzada dinàmiques de participació assembleària sinó que la negociació resulta totalment desigual en detriment dels interessos de la part social. La realitat anterior no pot entendre’s sense la preferència aplicativa del conveni col·lectiu d’empresa sobre el conveni de sector, l’efecte del qual serà un desinterès clar i gradual cap a la negociació en l’àmbit sectorial, dificultant en l’actual moment una possible expressió de classe de la part social i la consecució de garanties d’uns mínims acceptables en els diferents sectors. En definitiva, es tracta d’afeblir als sindicats com a organitzacions fortes i representatives a l’hora de negociar i potenciar l’habitual xantatge del cos a cos negocial en l’àmbit d’empresa. En una realitat de crisi, es donarà un efecte domino en el qual la signatura per part d’una mercantil d’un conveni d’empresa que empitjori les condicions contemplades en el conveni d’àmbit superior «obligarà» a les societats competidores a degradar al seu torn les seves pròpies condicions laborals, cosa solament evitable per un sindicalisme combatiu. Si això, per si mateix, no fos suficientment preocupant per a la societat del futur, altres novetats com la possibilitat d’inaplicació del conveni col·lectiu incorporades per la llei 3/2012 agreugen encara més la realitat i de facto, fan desaparèixer la negociació col·lectiva com a tal. Ara, la part patronal també trobarà la possibilitat i les facilitats que es requereixin per no aplicar allò pactat. Finalment, el potencial laude obligatori per falta d’acord en les normes paccionades ens situa davant un model de negociació col·lectiva més proper al que es desenvolupava en la dictadura franquista que al posterior desenvolupament de la matèria durant els últims 33 anys. És indubtable que hi ha qui pretén transformar el diàleg social en monòleg empresarial i l’acord entre parts, en la decisió d’un tercer que mai pot ser neutre.

La nova realitat jurídic laboral es projectarà en un futur immediat en el qual es trenca generacionalment a la classe treballadora i s’atomitza i es depauperen les condicions laborals. En tot cas, aquesta realitat d’inestabilitat laboral i baixos salaris anirà acompanyada de diferents situacions: contractes administratius, falsos autònoms, beques, falses beques, immigrants il·legalitzats per l’Estat, treball sense altes en la Seguretat Social, contractes a temps parcial, contractes fixos discontinus, inexistència del centre de treball, teletreball, etc., etc.

La formació de la classe treballadora i el creixement de la consciència de classe es van desenvolupar de la mà de la cohesió i les millores materials; ara, amb dinàmiques d’atomització i depauperació social, s’afebleix tant la classe com els processos de presa de consciència. En els últims 20 anys ha existit una pèrdua de consciència de classe amb l’element polític i ideològic com a determinant i amb l’actual debilitat material i les noves realitats de pèrdua d’homogeneïtat de classe s’aprofundeix la pèrdua de fortalesa de la mateixa.

Parlem d’un procés de pèrdua de consciència de classe que al seu torn va posar les bases per a una derrota quant a les condicions materials. L’etapa que s’inicia, de mínims formals drets laborals, incrementarà el conflicte de classe. Així es pot iniciar un procés al revés, pel qual a través del conflicte laboral s’obren possibilitats per a la recuperació de la consciència de classe. En la dialèctica d’aquests processos jugarà un paper determinant la capacitat d’incidir del sindicalisme alternatiu que s’acompanyi d’un fort discurs crític.

Més enllà de la derrota material formal que suposen els canvis normatius, hem de tenir molt clar que en l’existència de Drets Laborals el determinant no són les lleis ni l’aparell judicial sinó la capacitat de lluitar. Si bé el Dret és la voluntat de la classe dominant erigida en llei, el Dret Laboral com a branca especialitzada i separada del Dret privat, també expressa la correlació de forces entre burgesia i moviment obrer a cada moment. Les lleis formalitzen drets i els tribunals interpreten la seva significació, la mobilització col·lectiva és la que conquista i manté els mateixos.

Nova realitat sindical i noves lluites

El trencament generacional té també una afectació sobre la percepció de les organitzacions sindicals en un doble sentit: d’una banda la caiguda de l’afiliació a les organitzacions majoritàries i per un altre, la no herència de les tradicions de sindicalisme de classe.

Hauríem de ser conscients que en l’actualitat els sindicats majoritaris es troben en la seva pitjor situació en els últims 40 anys: molt baixos nivells de participació, vida interna en la mínima expressió, supòsits de corrupció i fins i tot acomiadaments de bona part dels seus treballadors i treballadores. Això és conseqüència del seu creixement com a sindicats de serveis dependents de les subvencions estatals i responsables de dur a terme les mateixes pràctiques empresarials a les quals formalment s’oposen. Existeixen dues altres realitats que afebliran encara més als sindicats majoritaris: d’una banda, el trasllat de la centralitat de la negociació col·lectiva del sector a l’empresa i per un altre, la inutilitat de la seva pràctica sindical de les últimes dues dècades. Ara el Pacte Social l’ha infringit l’Estat i la patronal, ja no existeix ni la possibilitat de canviar desregulació per salari variable i la negociació sense mobilització és simplement per perdre. En un passat recent, el discurs sindical de pau laboral es basava en l’existència d’ocupació i el manteniment d’algunes condicions laborals; aquest argument ja no pot existir amb alts nivells de desocupació i la pèrdua brutal de drets.

Respecte al trasllat de la centralitat de la negociació al conveni d’empresa i no al conveni sectorial, el determinant no és tant la determinació legal dels àmbits de negociació sinó la postura de solidaritat de classe o de corporativisme empresarial. Durant tres dècades amb els convenis de sector com a determinants no s’ha evitat el sorgiment d’un sindicalisme que pensava en una òptica en la qual el que beneficiés a l’empresa era positiu per a les treballadores i els treballadors. En un sentit diametralment oposat, durant els anys 60 i 70 qualsevol conflicte d’empresa entenia la necessitat de coordinar les lluites i donar una resposta global.

L’autèntic drama és que el buit que generarà el dessagnar-se dels sindicats majoritaris (que ningú pensi que desapareixeran) no serà ocupat pel sindicalisme alternatiu per diferents qüestions que ens perfilen un nou espai sindical.

És evident que la classe treballadora no va participar com a classe en el 15M però alguns mètodes i expressions del mateix sí que han tingut una plasmació en les “Marees”. Hauria d’observar-se que en Educació, Sanitat i Justícia han existit processos de mobilització que han desbordat als sindicats majoritaris: en unes ocasions en una combinació de participació assembleària i acompanyament dels sindicats majoritaris, en altres per l’existència d’un sindicalisme alternatiu com a punta de llança de processos de lluita.

Existeix una construcció mecanicista per la qual, suposadament, tan sols podria haver-hi sindicalisme combatiu en grans empreses de sectors tradicionals i mai en sectors precaris i de nova organització del treball. La primera premissa no guarda relació amb la realitat en la qual podem apreciar que el sindicalisme de major renúncia s’ha cosificat en les grans empreses. A l’una hauriem d’observar l’existència en els últims mesos de lluites en nous sectors productius sense tradicions sindicals de la mà d’un sindicalisme combatiu (en el telemarketing o en empreses informàtiques). Això ens ha de portar a pensar que el determinant en l’existència d’acció sindical combativa i mobilitzacions no són tant les condicions objectives per a la lluita com l’existència o inexistència de condicions subjectives. Crida poderosament l’atenció l’existència d’una nova capa de joves sense experiència sindical però predisposats a la lluita contundent a través del sindicalisme alternatiu i/o processos assemblearis.

En la propera etapa, la reorganització sindical (que requereix adaptar-se a la nova realitat recuperant mètodes clàssics) no podrà construir-se sobre la base de l’estabilitat en l’ocupació; haurà de cimentar-se en l’existència d’aquesta nova generació que s’incorpora al sindicalisme des d’una perspectiva crítica amb el sistema i a la calor de les mobilitzacions.

L’única alternativa real per a la recuperació de Drets és que el sindicalisme torni a ser combatiu. Un sindicalisme alternatiu només serà protagonista si passa per la construcció, no només de realitat sindical en els centres de treball, sinó d’hegemonia cultural entre la classe treballadora, als seus barris i ciutats.

* Publicat a La Hiedra el gener de 2014. Traducció Espai Fàbrica.

Enllaç original

Aquesta entrada ha esta publicada en Laboral. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s