Com ens protegim a les manifestacions?

El passat dissabte dia 2 de febrer els companys i companyes de Rereguarda en Moviment van organitzar una molt interessant xerrada-debat-taller sota el títol “Com ens protegim a les manifestacions?”

L’acte va tenir lloc a l’Ateneu Flor de Maig del Poblenou amb un gran èxit de convocatòria, de manera que la sala reservada de seguida es va quedar petita. Allà ens vam trobar més d’un centenar de persones de diferents assemblees de barri, col.lectius i moviments de Barcelona, rodalies i comarques properes. De l’assemblea de Sant Andreu vam participar 5 persones.

ManiLa tarda va començar amb una exposició en profunditat sobre el funcionament intern del cos dels Mossos d’Esquadra per part d’un expert en el tema, qui va detallar l’organigrama intern tant a nivell de càrrecs polítics com de càrrecs tècnics a tot el departament d’Interior, però fent especial esment en el cos dels Mossos d’Esquadra i dins d’aquest cos es va detenir per concretar fets i detalls dels cossos dels antiavalots i especialment de la famosa BRIMO, que té la seva seu d’operacions a l’edifici Egara de Sabadell.

A la seva exposició va destacar que molts cops els caps “tècnics” (en moltes ocasions, ex-caps de la Policia Nacional) tenen més poder i més autoritat que els seus suposats caps  “polítics” i per aquest motiu es donen fets com l’ocultació del número de placa a l’uniforme habitual o les càrregues d’última hora a moltes manifestacions per a allargar la jornada laboral i aconseguir d’aquesta manera cobrar unes hores extres addicionals.

Un tema important a tenir en compte que va sorgir va ser el de l’atenció mèdica a les persones ferides. S’informà de l’existència de tota una flota de furgonetes-ambulància que, tot i que van retolades com si fossin del S.E.M. (servei d’emergències mèdiques), en realitat no pertanyen a aquest servei, sinó que formen part del propi dispositiu policial. Aquestes furgonetes-ambulància es poden distingir de les altres perquè són habitualment a prop dels furgons policials i perquè porten retolades les lletres O.R. al seu lateral.

Per aquest motiu es va produir un interessant debat sobre l’assistència mèdica en cas de patir ferides per càrregues policials i es va desaconsellar sobretot ser atès per aquestes furgonetes-ambulància, així com evitar adreçar-se als CAPs, ambulatoris o hospitals més propers a la zona “en conflicte”, a on habitualment s’adreça la policia per a demanar dades i imputar falses denúncies a les persones que són allà ateses.

També es desaconsella especialment adreçar-se a l’Hospital del Mar, doncs allà és a on s’adrecen els policies que volen presentar “partes” per ferides pressumptament rebudes per part de manifestants. El millor consell en cas de patir algun tipus de ferida (sempre i quan no sigui molt greu) és agafar un taxi i adreçar-se a un centre hospitalari a l’altra punta de la ciutat o a alguna població propera, així com demanar un “parte de lesions” en el moment de ser atès.

En aquest punt cal destacar les experiències aportades pels següents ponents, que venien de diferents experiències de lluites populars de França i de Grècia. Als dos llocs tenen organitzats serveis d’assistència mèdica autogestionats per a evitar aquest fet de passar per hospitals i ser fitxats i imputats de càrrecs per part de la policia en casos de lesions lleus.

Les següents intervencions van ser, com avançava, d’un company francès implicat en la lluita contra la construcció d’un mega-aeroport a la zona de Nantes (prop de la Bretanya) i d’un altre company implicat en les lluites populars gregues a Atenes. Les seves principals aportacions van ser en relació al nivell d’auto-organització i d’auto-protecció davant de les diferents estratègies policials a cada lloc.

A Grècia, per exemple, és molt habitual el llençament de diferents tipus de gasos lacrimògens i per aquest motiu els participants a les manifestacions ja van equipats amb diferents productes per a evitar en la mesura del possible els seus efectes. També ens comentaven que allà a les manifestacions van agrupats per blocs molt homogenis, sense barrejar-se gaire, per a potenciar els grups d’afinitat i evitar infiltrats policials de paisà. Això obliga a disposar d’uns serveis d’ordre força rígids també organitzats per blocs.

A França destacaven la necessitat de comunicació entre els diferents grups de manifestants a través de walki-talkies i van insistir molt en el tema dels “hospitals de campanya” (autogestionats i atesos per estudiants de medecina, infermeria, voluntaris, … i ben nodrits de material clínic bàsic) a fi d’evitar detencions als CAPs o hospitals propers.

Després de les 3 exposicions i d’un breu torn de preguntes i respostes als ponents, ens vam reunir en petits grups per comentar inquietuds, estratègies, possibles solucions, …i posar-les en comú a continuació.

Als grups petits els temes que van sortir van ser força coincidents i per aquest motiu a la posada en comú es van anar repetint, donant-nos pistes sobre on cal aprofundir en properes convocatòries, doncs la idea és que a partir d’aquesta trobada es formi un grup de treball que abordi aquests temes que van sortir a la posada en comú.

Alguns dels temes que es van anotar per continuar-los treballant van ser:

– la necessitat (o no) de disposar de serveis d’ordre (o estructures d’ordre o serveis d’organització o alguna cosa similar) a les manifestacions

– la necessitat de control.lar els moviments de la policía a les manifestacions (per carrers adjacents i paral.lels, tipus de dispositius desplegats, …)

– la necessitat d’establir clarament la finalitat i l’objectiu que es vol aconseguir amb cada manifestació o acte de protesta

– la necessitat d’innovar i fugir de la repetició de les protestes i manifestacions més “clàssiques”, estudiar d’altres propostes i alternatives més novedoses i originals

– la necessitat (o no) de crear “manifestacions alternatives” a les “oficials” o anar en bloc a dins de les manifestacions “oficials” o fins i tot anar a dins de les manifestacions “oficials” però no en bloc

– buscar recorreguts alternatius, originals, novedosos i que finalitzin amb algun acte concret (cassolada, batucada, minuts de soroll o de silenci, festa, …) a un lloc concret prou ampli a on hi càpiga tothom

– treballar amb fòrmules imaginatives i divertides per a donar color a les protestes estudiar la possibilitat d’anar disfressats (per a evitar identificacions), d’anar totes amb caputxa o d’anar totes de negre (per evitar la criminalització dels “black blocks”, de la gent amb caputxa o de la gent amb determinada estètica)

– treballar el tema de l’estigmatització de l’estètica, de la gent que va preparada amb escuts, cascos de motorista, … a través d’octavetes explicant els motius (autodefensa)

– la necessitat d’anar sempre acompanyats (en grups d’afinitat) a les convocatòries tant a l’anada com, sobretot, a la tornada (quan finalitza la manifestació o la protesta) el paper de les noves tecnologies i el seu ús correcte i racional (p. ex. “twitter”), amb els perills que suposa tant pel seu mal ús com per la facilitat d’inutilitzar la cobertura per part de la policia (inhibidors de freqüència, …)

– el paper de les ràdios lliures amb la facilitat que suposa el seu ús (un simple transistor de butxaca) i la dificultat d’inutilitzar la seva cobertura, així com el paper que han de jugar d’altres mitjans alternatius afins (agències, premsa escrita, …)

Aquesta entrada ha esta publicada en Antirrepresió. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s